Instantes, la nova producció de la companyia Pepe Hevia Danza, està formada per 3 peces curtes independents: Piedras, Paisaje Amputado i Detrás del cristal, un "poema autobiográfic", una reflexió sobre la visió que determinades cultures tenen del cos femení i un acostament a la fragilitat dins de les relacions humanes. A més, es podrà veure la peça Secuencia de cuerdas, fruit del treball que Pepe Hevia ha realitzat amb els alumnes de l'escola de dansa Esclat. Aquesta coreografia ha sorgit de la col.laboració de Pepe Hevia amb els membres del Grup de Dansa Contemporànea l'Escletxa (alumnes de l'Escola de Dansa Esclat). A més de tots els coneixements pedagògics que els ha aportat, han tingut l'oportunitat d'endinsar-se dins l'apassionant món coreogràfic de Pepe Hevia. Per al grup és un projecte molt valuós, ja que aproxima el món amateur i el món professional de la dansa, i en definitiva ens fa adonar que són els mateixos motius els que ens fan moure. Instantes és la nova producció de la companyia Pepe Hevia Danza. Aquest espectacle està format per tres peces curtes independents Piedras, Paisaje Amputado y Detrás del Cristal. És el primer cop que la companyia realitza un projecte d’aquestes característiques que ve fomentat per la necessitat d’aprofundir en nous llenguatges de composició coreogràfica i per facilitar l’accés a nous mercats de les arts escèniques.

Piedras és un poema autobiogràfic al que Pepe Hevia s’enfronta després d’un llarg temps desenvolupant un sistema d’investigació a través dels ballarins amb els que ha compartit el darrer període de creació. Piedras és un espai dedicat a l’autocomposició i a la reflexió, una obra en la que es plasma tot l’après i s’obren nous camins a l’evolució d’un llenguatge coreogràfic propi. Piedras és un recorregut, a vegades mal enfocat, on salvant els obstacles trobats, es barregen passat i futur.

L’essència de Paisaje Amputado resideix en la visió que tenen determinades cultures sobre el cos femení i els seus elements. Una essència, a vegades cruel, amagada darrera de la bellesa de certes tradicions. Una crueltat que pot arribar a traduir-se com amputació. Paisatge com bellesa, amputació com a pèrdua. Un joc entre el que es veu i el que s’amaga, entre l’asfíxia i la llibertat, entre la terra i el desarrelament. Paisatge amputat parla d’una contradicció prenent com a referència el cos femení,lo dolorós i opressiu darrera de lo delicat i melodiós.

Detrás del cristal parla de la fragilitat dins de les relacions humanes, d’aquest fil imperceptible que marca el límit entre la dependència, l’absoluta companyia i la desconnexió sobtada. Aquest buit, fred i tallant, com si d’un vidre trencat es tractés. Com passes sobre una superfície transparent i subtil o una fràgil làmina on recolzar-se corrent el risc d’esquerdar-se. És una coreografia per a dos ballarins emmarcats en un espai del que no poden sortir, harmonia absoluta, connexió entre els gestos que marquen una mateixa respiració que a vegades s’interrompen per traçar algun camí en solitari que ràpidament és corregit i equilibrat. Braços entrellaçats amb un mateix jo, dos cossos en un, depenents. Dos cossos temerosos de trencar el seu cordó umbilical.